Persones grans i religioses

Moltes persones grans es declaren creients. La seva fe va acompanyada per una pràctica religiosa regular.
A diferència d'altres grups socials, les persones grans, tenen necessitat de ser-hi, veure i participar.
Són l'última col·lectivitat que té pes dins de l'església de la vella Europa.
Les persones grans participen, però els fills i filles no gaire.
La modernitat, el consumisme, la inculturalització post-moderna, ha fet sortir de la nostra església moltes persones de mitjana edat i joves.

Tenim una església molt gran. Els capellans són molt grans i la resta del col·lectiu practicant també.
Hi ha una gran quantitat que segueix per TV i ràdio la seva pràctica religiosa. Impossibilitada a anar a l'església, per problemes de  salut, de que ningú els pot acompanyar o perquè és molt llarg tota la celebració.

Cal dedicar unes paraules a aquestes persones o al col·lectiu de les persones grans.
S'ha de col·locar prioritàriament les seves necessitats en la base de l'homilia de la vida, de preparar-se per el camí  i el final, ajudar a refer les relacions positives. Buscar que no es tanquin i que confien en la gent, que demanin si tenen necessitat, que ens truquin amb o sense necessitat. A nosaltres ens agrada la seva presència, la seva relació, la seva cultura, el seu passat.

No som sense ells, no tenim passat sense ells. Ens han portat on ara estem. Han fet el que han pogut o cregut. Han sobreviscut a la marxa de moltes persones de la fe i del camí de la vida. La mort és coneguda per elles i una preparació per l'altra vida és busca ara que són grans. Saben que Jesús els recollirà a l'altre costat del pont i això no fa por.

Han acomiadat com a creients a la seva parella, encara fan misses de difunts recordant-los.
En definitiva hi ha una vivència que no es pot oblidar. I que nosaltres , més joves en edat, volem seguir. Potser amb altres maneres, però l'esperit és el mateix.