MARXAR, SORTIR , CERCAR

 FINALITZAR UNA TEMPORADA.

REPLANTEJAR EL FUTUR.

La tasca realitzada ha estat molta i durant molts anys. La nostra família agraida a les persones que ens van acollir va ser i és fidel a la nostra parròquia i els ideals de l'església universal. L'església que ara porta Francesc és l'església oberta que tots volem. L'església que acull, que perdona, que es present a la plaça del poble on tothom pot veure la seva aigua de la font de la plaça.

Som sinodals. Hem fet una bona tasca en aquest sentit. I recordem que tots són importants dins de la comunitat de seguidors de Crist que és el Redemptor.

Els temps canvien, les persones marxen, finalitzen la missió, quan l'Esperit i elles volen.

 

Cal canviar d'aires, de formes i de participació. Nous temps, nous odres, noves persones.

No ens sap greu marxar, és una necessitat, consultada amb persones fiables, de que noves generacions es facin responsables del que és, i serà la comunitat.

 

Com el seu nom indica és el poble de Déu en marxa del temps i de l'espai el que es fa present, juntament amb l'Esperit Sant, de la Parula i l'Acció de Déu.

Per això no marxo trist, ni malament. Deixem a Déu fer de Déu i no ens apropiem dels seus mèrits i de la seva acció.. Solament, nosaltres, són mans i peus de Déu aquí.

Les persones tenen molts camins i cal que no s' adormin en uns camins fressats. Cal sortir de l'espai de seguretat i marxar a l'aventura com Abraham quan va sortir de la seva Terra i va enfilar a un lloc desconegut. Seguia la veu del Déu i no sabia res d'on anava. La promesa era d'un gran poble. I la confiança total d'Abraham.

La nostra comunitat sigui exemple i model de Jesús al barri. Resti activa i propera a les necessitats d'estima, treball i futur.

La Vida Junts. Nacha Guevara -Te quiero (1977)

Lavida

Canviar la vida

 LA JUBILACIÓ

Des de fa uns dies estic jubilat.
Comença una nova etapa de la meva vida.
Hi ha que aprendre a ser un "treballador en etapa de descans" o jubilat.
Valorem les persones que treballen i els que no treballen, pero que han col·laborat a desenvolupar durant més de quaranta cinc anys.
Quan ara penso tot el que he viscut crec que soc una persona de sort. 
Sort de viure en un temps i en un país. Que he conegut i conec moltes persones bones...

Bones a la Família, pares i avis,  companys, amics, mestres i mentors...I els meus alumnes que durant tant de temps m'han acompanyat en l'aprenentatge de la vida.

La meva dona i els meus fills...Són persones bones, que han viscut les meves experiències vitals.

Que els meus companys i companyes han estat un punt fonamental en el desenvolupament del treball educatiu.

Que no sempre hem estat d'acord, però hem actuat amb bona voluntat i per defensar criteris plurals.

Que els meus alumnes m'han ensenyat moltes coses, quan jo els volia ensenyar la meva eduació. Fer-ne bones persones, cultes i amb valors. Que s' estimessin i que estimin el seu Món.

 

RETORNAR

                        RETORNAR A RADARS

Cal prendre decisions a cada moment. 

Res, en aquest Món, és per sempre.

Les coses no són sempre com les pensem. En la innocència de l'acció social, molts cops, són les il·lusions més que les realitats les que ens mouen.

Quan varem entrar en el projecte Radars, fa molts anys, teniem una idea de que aquest projecte seria una gran solució per combatre la soledad de les persones grans.

Després varem veure que no era suficient. 

Calien més accions i sobre tot més ambició. 

El projecte de l'ajuntament de Barcelona, amb els recursos que té, ho basava molt en l'acció de la ciutadania.  

Les diferències entre l'idea del  defensor del projecte i dels responsables del barri van iniciar la separació. 

Després que les persones conegudes que havien portat el projecte també varem marxar. Això ens va fer entendre que no hi havia una voluntat i un projecte real. Solament "venda d'imatge"

Tornem un altre vegada al projecte Radars amb una altra idea. Fer que el projecte sigui més incisiva i més clarificadora de la situació dels nostres grans.

Els problemes dels nostres grans han de sortir, visualitzar, i ser punt d'incidència global en les polítiques socials, econòmiques, sanitàries.

    La situació de les persones grans no ha  canviat després de la pandèmia. La crisi econòmica que semblava que s'havia canviat amb la pandèmia ha tornat.

   La mateixa salut, la poca economia , els mateixos subsidis, la mateixa pobresa.   Sabem els que tenen els grans.

    La família gran, pares i fills, en la nostra societat està lluny de la convivència familiar. La feina lluny, el problema de la vivenda que ens fa viure on pots, la manca de mobilitat, el valor de l'individualisme... 

En aquests paràmetres importants la soledat està servida.

Una trucada ens ha fet canviar.

Una nova persona responsable de Radars ens ha fet replantejar la situació. 

La Montse és una persona nou vinguda al projecte, i sap que sense les persones del barri no podem canviar res. Per això ens ha cridat. Hi ha moltes persones que ens escolten i podem ser una eina de comunicació vital.

Ja li vaig plantejar els problemes que veiem i ens va assegurar que intentarien solucionar-los.

Fem possible que la nostra societat sigui conscient que som tots família dels nostres veïns i amics. Que cal implicar-nos tots i ser bon veí.

La nostra tasca com Radars de carrer, animadors del projecte, és fer entendre que tots som necessaris per tenir aquest Món milor que volem.

Fem -ho possible. A tu també t'esperem! 
Vine!

TORNEM AMB NOUS PROJECTES

Després d'un temps sense publicar en el blog tornem a posar-lo en marxa.
Ha hagut motius de pes. Els canvis en les institucions on estava presents (tot canvia). Canvis de responsables, canvis d'objectius, prioritats familiars. Un llarg nombre de petites coses que totes juntes fan una de gran pes.

A més el nostre referent com a parròquia també havia canviat, Mn Jordi Cussò, marxava a fer una tasca en la República Dominicana,  Mn Jordi Garrofer va ser traslladat a un altra parròquia.

Ara mossèn LLuis ve d'un altra continent i d'un altra forma d'església i té una sensibilitat diferent.

Cal posar-nos a la feina. Hi ha molt a fer i moltes veus que ens criden a l'acció.

La primera, la veu de Déu:" Estimeu-vos els uns als altres; en això coneixeran que sou els meus deixebles". "Qui dona la vida pels altres aquest és dels meus."

La segona, la necessitat del nostre entorn. El factor d'envelliment de la nostra societat , la situació econòmica, social, de salut, de presència real en la societat, de necessitats no cobertes, de mobilitats

La Tercera l''apoderament del seu barri i de la seva ciutat. La persona gran cada cop ha de ser més present en la vida i en les decisions polítiques, socials i de ciutat. Cap de les millores que s'han fet els beneficia. Ni bicicletes, ni nova xarxa de bus, ni retallades socials, ni econòmiques (no controlar la inflació és retallar, a part del 0,25 del sr Rajoy).

La quarta la família està cada cop més lluny. El treball, la vivenda, la manca d'una economia estable fa que les famílies vagin on poden viure. Increment dels lloguers, de la vivenda en general i el poc salari actual fa que siguin els grans que ajudin als fills i nets. Això a parat la revolució i la destrucció de les famílies.

La llum de la fe en Jesús el Crist. Moure'ns pels germans, pels problemes, per les solucions que siguin al nostre abast és la voluntat desenvolupada per la nostra comunitat del Crist Redemptor.
Fer una proposta atractiva que ajudi a les persones grans, que doni companyia, afecte i tranquilitat econòmica, comprensió, diàleg.
I que les persones grans tinguin la seva veu, al barri, a la ciutat, a les institucions públiques i privades.
Que no s'actui en contra d'ells i que es solucioni els problemes reals.

Un discurs veritablement de germans entre germans.

Cridem a les autoritats de la ciutat, del districte , del barri,a donar resposta real. I ara que venen eleccions sàpiguen que controlarem les propostes per les persones grans.
Cap partit proposa coses importants pels nostres grans.
Si fan referència és per l'obligació de quedar bé.
Aprofitem la política per fer una tasca pedagògica i d'amor als nostres grans. En això ens hem d'implicar tots.
Toni Vernet

Persones grans i religioses

Moltes persones grans es declaren creients. La seva fe va acompanyada per una pràctica religiosa regular.
A diferència d'altres grups socials, les persones grans, tenen necessitat de ser-hi, veure i participar.
Són l'última col·lectivitat que té pes dins de l'església de la vella Europa.
Les persones grans participen, però els fills i filles no gaire.
La modernitat, el consumisme, la inculturalització post-moderna, ha fet sortir de la nostra església moltes persones de mitjana edat i joves.

Tenim una església molt gran. Els capellans són molt grans i la resta del col·lectiu practicant també.
Hi ha una gran quantitat que segueix per TV i ràdio la seva pràctica religiosa. Impossibilitada a anar a l'església, per problemes de  salut, de que ningú els pot acompanyar o perquè és molt llarg tota la celebració.

Cal dedicar unes paraules a aquestes persones o al col·lectiu de les persones grans.
S'ha de col·locar prioritàriament les seves necessitats en la base de l'homilia de la vida, de preparar-se per el camí  i el final, ajudar a refer les relacions positives. Buscar que no es tanquin i que confien en la gent, que demanin si tenen necessitat, que ens truquin amb o sense necessitat. A nosaltres ens agrada la seva presència, la seva relació, la seva cultura, el seu passat.

No som sense ells, no tenim passat sense ells. Ens han portat on ara estem. Han fet el que han pogut o cregut. Han sobreviscut a la marxa de moltes persones de la fe i del camí de la vida. La mort és coneguda per elles i una preparació per l'altra vida és busca ara que són grans. Saben que Jesús els recollirà a l'altre costat del pont i això no fa por.

Han acomiadat com a creients a la seva parella, encara fan misses de difunts recordant-los.
En definitiva hi ha una vivència que no es pot oblidar. I que nosaltres , més joves en edat, volem seguir. Potser amb altres maneres, però l'esperit és el mateix.

Que volen els grans

Que volem els grans?

Barcelona en Comú ho pregunta en les trobades que fa pels barris...

És la pregunta que es fa la societat, l'administració, els poders públics, els periodistes, ... quan han de fer un discurs per ells.

Saben com són els grans?

Quines diferències hi ha entre els grans i els més grans? Entre els homes grans i les dones grans?

Quan temps dediquem a escoltar-los?

Quines idees ens donen i nosaltres no fem cas?

Algunes vegades creiem que els escoltem i no és pas veritat, i ells ho veuen?

Molts cops són discursos buits i sense massa convicció. Unes paraules per quedar bé.

A vegades ni les hem preparada. Les persones grans no són massa exigents!

A vegades els diem que els volen molt i que estem per ells i ja es donen per satisfets.

Quan parlem de les pensions que cobren, de la mala salut, del tedi i emmurriament que té la vida de la ciutat, o la soledat de sentir el temps passar sense cap expectativa. 

Miren a la caixa i els donen dos euros de augment i els diem que tenen sort que les pensions no baixen...

Quan les retallem les medicines, les proves mèdiques, la medicació. No passa res. No saben que els estem retallant.

Quan una visita tarda un any, i la dependència legal dos anys, no passa res.

Ningú de l'administració, del govern o de l'oposició fa denúncia dels fets. No hi ha dret que després de donar la seva vida al nostre país aquest respongui d'aquesta manera.

Unes sis coses necessiten els grans:

1. Salut física, mental - emocional i social o de l'entorn favorable.
2. Seguretat personal, econòmica i familiar. Vigilar el maltractament psicològic, l'abandonament o les males paraules. Vigilar el buit que queda quan la parella mort.
3. Saber envellir correctament i veure el destí de tota persona.
4. Ser necessari en el barri, la ciutat, en el veïnat. saber que compten amb ell/a i que pot fer activitats amb sentit. Molts cops es tracten els grans com nens petits.
5. Compartir espais, tertúlies, activitats amb totes les edats. No ser classificats, ni cosificats. Treure estereotips, estandars i fòbies als grans
6. Un bon entorn accessible, ben comunicat, amb possibilitats d'entrar i sortit. Els barris de muntanya tenen aquest aspecte que ha de millorar bastant. escales mecàniques, millor transport, ben comunicat, amb ajudes si cal.

Una persona gran viu, sent, pensa igual com una altra. Vol el mateix i necessita el mateix. No els discriminem. Això ho enten la nostra Associació de Veïns de Can Baró. I pr això treballa. Aviat fare les ciquenes Jornades de les persones grans.

Nelson Mandela deia que un país: "no s'ha de valorar per com tracta a les persones que tenen, sinó per com tracta a les persones que no tenen riquesa. 

L 'AVV defensa els drets de les persones de totes les edats a tenir un futur digne. Les persones grans també.

Presentació de l'activitat Humor i Amor pels veíns grans de Can Baró, Baix Guinardó i Gràcia